http://rescat.wordpress.com/
		SOBRE LA TORTURA, A VOLTES I COP RERE COP* per Joxe Azurmendi, escriptor Una reflexió profunda sobre el malson de la tortura * Aquest text és el pròleg de l’informe “Tortura en Euskal Herria. Informe 2003” i és, tanmateix, la transcripció de la intervenció de l’autor, l’esriptor Jose AZurmendi en la presentació del llibre “Esan Gabe Neukana” (El que encara tenia sense dir) de Agurtzane Juanena, escrit 25 anys després d’haver patit terribles tortures. A la presentació també hi era present Martxelo Otamendi, exdirector del clausurat ‘Euskaldunon Egunkaria’. Està traduït de la versió castellana, l’original és en eúscar. *** I Agurtzane Juanena ha publicat aquest petit llibre, ‘Esan gabe neukana’ (El que encara tenia sense dir), de la mà de l’editorial Elkar. La raó que aquí, al costat de Martxelo i Xavier, també hi participi en la presentació del llibre és que Agurtzane va ser alumna meva de filosofia. Més tard, amb el temps, ens hem fet amics, és una persona que m’estimo molt. I conec el seu llibre. Un text emocionant. Text aparentment senzill al primer cop d’ull, escrit amb molta cura, quasi humil. És un assaig d’una fina sensibilitat femenina. Sense cap estridència política o ideològica: el llibre és un document humà que commou. I també una petita joia literària. En allò referent al contingut, el que Agurtzane Juanena ens explica és una història més sobre la tortura. Però, en aquest cas, es tracta d’una història personal: una jove d’ETA és detinguda i torturada. Per no delatar els seus companys, es llença per la finestra: greument ferida, la policia la trasllada a l’hospital. Desgraciadament, a Euskal Herria els testimonis sobre tortures són nombrosos. Però aquest no és un simple informe que relata el que passa repetidament a les comissaries. No és ni tan sols un informe. O, com a mínim, allò que el fa interessant esdevenint la confessió íntima d’una dona, és l’autoanàlisi permanent a que es sotmet i la reflexió que fa la persona torturada, que s’hi va barrejant al llarg del text, en diferents temps. No llegim allò que li fan, sinó el que ella viu: allò que sentia i pensava mentre era torturada, les pors, la fragilitat, i els dubtes; i el que sent i pensa ara, mentre escriu, en evocar aquells fets. Veiem a la persona torturada moure’s front el seu mirall interior. Els dubtes morals, la fragilitat, cercant comprensió i pietat en els propis policies, conduïda pel terror i, després, en un moment concret, una fermesa com puritana, una desesperació i un força que ni ella mateixa arriba a comprendre. Després la vida silenciosa de la torturada, mestra en un poblet de Navarra, cercant la vida, fugint de la vida, sense poder oblidar ni poder parlar. Tot es recorda quasi sense emoció, com si ja no sentís res. I això ens impacta encara més. Podria cridar l’atenció del lector sobre molts altres aspectes. Però m’agradaria destacar especialment un, perquè destaca també en el llibre d’Agurtzane. Perquè no hi és ella, avui i aquí, amb nosaltres? (a la presentació del llibre). Segons ens diuen, ella no té res a explicar; però tots sabem que aquesta no és pas la veritable raó de la seva absència. La pregunta és: com viu una persona torturada amb la seva tortura? Per començar, per a la persona torturada, la tortura mai arriba a ser quelcom del passat, sempre hi és present. Marca la vida i la personalitat. Ha esdevingut la identitat. Per què? Al meu parer, d’una banda, la tortura t’aniquila com a persona. T’assabentes que ser un mateix no depèn d’un mateix. El que ens fa ésser persones és ser tractades com a persones, però, precisament en el moment i en el lloc on més hauries de ser-ho, no ets una persona. Ara ja no estàs segur, ni pots estar-ho, que sempre i en qualsevol circumstància seràs persona. No ho ets. En alguns indrets, no ets res ni ningú. Has viscut això. Això ets. En qualsevol moment, podria tornar a succeir-te de bell nou que deixis de ser persona, de cop. Davant qualsevol, en qualsevol moment pots tornar a no ser ningú ni res. I a això hi caldria afegir-hi això altre: has viscut això, però no pots explicar-ho. És, certament, impossible dir-ho amb paraules. Pots explicar, m’han fet això i això altre. Però això és la història exterior. La història interior n’és una altra, no es pot contar. Crec que per això molta gent prefereix no explicar les tortures a les quals va ser sotmesa, prefereix guardar-se-les a l’interior. I és que és una injustícia que l’endemà de la tortura el sol surti com si res; és terrible que, com tots els dies, la gent vagi a treballar, a jugar. Aquest història interior teva –els dubtes interns de la persona torturada, el penediment, la vergonya, el crit ofegat bramant justícia- no es pot explicar. I com no és explicat, sembla que no existeixi pels demés. I com no existeix per la resta, va esdevenint-se per a la mateixa persona torturada en un coneixement irreal. Sap que té amics, li agradaria parlar i explicar. Però en una llengua que només jo conec, sobre una experiència que només a mi em pertany, no és possible parlar amb ningú. En aquest llibre, Agurtzane trenca aquesta argolla des del més profund de la seva ànima. Ens explica la història de la seva tortura, la interior, perquè sigui també nostra, per a què així també sigui per a ella mateixa quelcom real. Increïble però cert. Després de vint-i-cinc anys de silenci, ha deixat aquests papers a un amic per primer cop. I així, havent-los conegut un altre, s’han esdevingut per a ella en quelcom més ‘real’, com confessa al començament del llibre. “Si un altre ho sap, és ‘més veritat’”, repeteix al final. La tortura és una experiència que inclòs per a la pròpia persona torturada resulta del tot incomprensible, increïble. Tot això pertany a l’àmbit personal, íntim, i es molt important per a tots, conèixer la vivència personal de la persona torturada. Moltes gràcies, Agurtzane. Però la tortura no és una infracció de trànsit. És la negació de la societat. És la societat salvatge de les feres, emparada per la llei. I per això m’agradaria, per acabar, recordar l’altre aspecte: el públic. M’han comentat que, fa poc, una persona sotmesa a tortures va donar a conèixer la seva experiència davant una comissió del Parlament, i un polític li va etzibar: “Jo a vostè el crec, però també crec a la Guàrdia Civil”. Això és tot. La persona torturada podria i hauria de contestar-li: per favor, no em cregui! Vostè no està per creure’m a mi, ni per creure a la Guàrdia Civil. Si n’hi ha denúncies, vostè està per investigar-les i esclarir-les. Si no pot ni investigar ni esclarir, i no podrà, cerqui perquè: i aleshores faci el que calgui: denunciï, com a mínim, la impotència i el perquè d’aquesta impossibilitat. Els seus dubtes no l’excusen. Si jo no puc provar les tortures, el responsable no sóc jo. Però n’hi ha responsables, vostè entre d’altres. Vostè no és innocent. Vostè pot dubtar, si vol, de l’existència de tortures; jo no puc. Jo estic per a dir que existeixen; i vostè, per a dir que no. No hi ha dubtes: amb polítics així, a Espanya seguirà sense existir la tortura, però existiran persones torturades. Com Agurtzane i Martxelo. Abans, en temps del franquisme, i ara, en democràcia. II Més detinguts, torturats: Iñaki Uria (també un altre alumne meu, ara mestre), Joan Mari, Martxelo, Xabier... i tants joves, noies i nois, durant tot l’any, denunciant endebades haver estat torturats, en la més absoluta de les impotències, com aquesta figura del ‘Gernika’ de Picasso, que estén els braços d’entre les restes humanes cap a un cel inexistent, com un crit ofegat de desesperació que ningú escoltarà enlloc. Som al 2003. Teòricament, fa temps que la tortura està prohibida per la llei arreu del món, també per la Constitució Espanyola (article 15); però no sembla que al nostre món, aparentment civilitzat sota la paperassa legal, la pràctica de la tortura estigui en vies de desaparició. Paradoxalment, segons els propis estats la tortura no existeix a cap indret de la terra. Això sempre passa lluny, en algun altre indret. Per a la persona torturada, aquesta negació de la tortura per part de les institucions públiques, l’afany absurd dels governants i polítics per amagar el que per ella esdevé una evidència absoluta, es converteix en una prolongació de l’aniquilació que va sofrir en dependències policíaques. Torna de l’infern de Dante al carrer, i aquí tampoc és ningú, tot el seu sofriment és pura fantasia. LA tortura de la persona torturada sembla que no té aturador. Roman al teu interior per sempre, com una ferida incurable. Una ferida que sagna dia rere dia. La manca de preocupació social, la pantomima dels polítics. És possible que, amb el temps, s’allunyin aquells uniformes sense rostre, els crits, les ordres, les amenaces, la taula del jutge –gèlid mestre de cerimònies de la litúrgia de l’horror-, els passadissos, la cel•la, la sala, totes les màscares i les veus canviants que durant els dies negres va adoptar l’amenaça, però seguiran assetjant-te sempre, tant despert com adormit. La història de la tortura tampoc comença a comissaria, sinó quan un grup de gent és considerat no social, i fins i tot enemic de la societat. Ja no són persones. En endavant, tot s’hi valdrà contra ells. Són ‘jueus’, terroristes. Primer està l’aniquilació col•lectiva pública, propagandística i ideològica. Joves de l’esquerra abertzale, militants de la cultura basca, si tots són considerats terroristes per qualsevol mitjà de comunicació, si els propis ‘terroristes’ són només monstres assadollats de sang, serà legítim que, sota la mirada del jutge, siguin tractats com a tals, com a feres. Són el mal que la bona salut pública exigeix extirpar a foc i amb ganivet, res més. El genocidi dels jueus va acabar a Auschwitz; va començar el dia en que es va inventar el ‘jueu’. L’aniquilació personal del maleït comença en el mateix moment de la detenció, generalment aparatosament escenificada. Normalment de nit, amb policies o guàrdies civils encaputxats i armats, colpejant la porta, cridant, com no es fa ni en la cacera de la bèstia més feréstega No t’ho pots creure, tractes de donar explicacions, de raonar amb els venen a detenir-te. “Ha de ser una equivocació!” li has dit. “Vostè és el senyor Torrealdai?”, ha cridat una veu entre els guàrdies civils, que un cop tombada la porta de casa, ja es troben endins de casa teva. En un instant tota la teva resistència ha davallat. Aviat te n’adones de la situació: faran amb tu el que vulguin. En aquest món llunyà on ara et trobes, no ets res ni ningú. Aquí no tens ni peus ni mans pròpies, ni voluntat, no pots fer-hi res; ni raons, ni esperances. Ets una titella. Un simple objecte. Et trobes en les urpes del terror. I tu ja no ets tu. D’ençà, s’hi desenvolupa la història particular de cadascú, però totes elles són iguals en el fons, cadascuna amb les variants, fins que la persona torturada queda destrossada, desfeta, aniquilada. “Em van fer la bossa, em van ordenar fer flexions, i van començar a colpejar-me i a cridar-me, m’empenyien i amenaçaven. Assegut i embolicat en una flassada, m’ofegaven amb una bossa. Vaig perdre el coneixement i vaig caure de la cadira, però van seguir torturant-me fins que vaig tenir una crisi. Ho veia tot negre, creia morir. Se me n’anava el cap i quan vaig recuperar el sentit, no tenia la bossa i m’havien tret la caputxa. Estava tremolant, fins que no m’ho van dir, no vaig saber que m’hi havia pixat a sobre”. “Em van fer despullar, i començaren a tocar-me, de bell nou. Em van obligar a tocar els seus penis i a masturbar-los... Estar nua, a quatre potes, crits, tot al mateix temps. En aquells moments pensava que em violarien, perquè estaven forassenyats”. “Em van dir que em despullés i em posés de quatre potes a terra, em van preguntar si alguna vegada ho havia fet en aquella postura i si emprava lubricant. Estava esfereïda. Em deien que em ficarien quelcom o que algú d’ells em penetraria. Em van untar un líquid a l’anus. Jo els hi deia contínuament que no ho fessin. Van començar a dubtar i un d’ells va sortir de l’habitació. Quan va tornar, em va ordenar que em vestís i em va treure de l’habitació dient-me coses dolces i agafant-me suaument (en aquell moment ho vaig agrair, és increïble! Encara no ho entenc, era qui va intentar violar-me)” “Em van amenaçar amb els crits de la meva companya. Em deien que estava patint per culpa meva. Hi havia dos guàrdies civils i em deien que n’hi havia vuit amb la companys i que feien torns per tirar-se-la. Que havia sagnat, que estava embarassada de dos mesos i que havia perdut el nadó”. “Van utilitzar contínuament el meu fill per fer-me patir. Em deien constantment que era una mala mare, que no tornaria a veure el meu fill, que ells el criarien, repetien que quan tornés a veure’l ja tindria núvia”. Aquestes històries es repeteixen milers de cops cada any arreu del món. Però la tortura –a l’Estat espanyol, per exemple- no existeix. Si algú gossa fer cap referència en públic a la tortura (AI ho fa un cop l’any) li cau a l’instant una calamarsada mediàtica, ja que els periodistes suposadament ben informats venen a assegurar rotundament que a l’Estat espanyol no hi ha tortura, que tot és mentida, que no és res més que una consigna que ETA dóna als seus seguidors. Pregunta als qui han denunciat tortures i et diran que a ells cap periodista espanyol els ha trucat, els ha consultat, mai els ha demanat cap informació de cap tipus. Com poden estar, doncs, tan segurs?, et preguntes. Però saps que sobre aquest tema un pot fer-se mil preguntes retòriques, és inútil, no paga la pena malbaratar preguntes. En la meva via m’ha tocat conèixer i escoltar a gent torturada durant el franquisme. A Alemanya, vaig conèixer jueus supervivents dels camps de concentració. Una vegada, vaig viure durant un temps, amb ell i la família, a casa d’un jueu que de nen fou presoner a Dachau i on havia perdut tota la família, però ell va sobreviure. Un amic txec, malgrat ser comunista i funcionari d’estat, fou detingut i torturat el 68, amb molts d’altres, quan els soviètics van entrar a Praga, i he escoltat com ho explicava, atemorit, sense poder arribar-s’ho a creure. Un company franciscà ha estat torturat a Cuba sense pietat durant dies a la Cuba de Fidel Castro. Ara escoltem joves i no tan joves relatar com han estat torturats en la democràcia espanyola, en la democràcia francesa, en la democràcia de l’Ertzaintza. La meva curta experiència em diu que en aquest tema, escoltar els afectats és determinant en la postura de cadascú. La temença de qui relata l’experiència, la veu tremolosa, no són garanties lògiques ni jurídiques de veracitat, però si humanes en alguns casos. Generalment, la persona torturada només s’atreveix a contar l’experiència, a expressar-la en paraules, si una altra persona li empeny i, aleshores, hi entra en l’afer com de puntetes, cercant punts de suport en la conversa del company (“jo també he passat per això”, “a mi també em van prendre”-què? on?-, sense saber ben bé com afrontar el buit existent entre la vivència i la paraula. Les persones torturades tenen un llenguatge especial, que no entraré a analitzar, però que val la pena estudiar, un llenguatge entre temorenc i coratjós, atemorit, agossarat, indignat, tímid, ple de contradiccions entre un viscut desig de parlar i la reserva honesta de contar-ho. L’interior de qui acumula molt patiment n’és ple de contradiccions. Estranyament, en les primeres frases quasi tots es comporten com si haguessin de demanar disculpes per explicar-ho (“el que em va passar a mi no va ser tan dur”). Jean Améry, jueu i resistent, supervivent d’Auschwitz, va escriure un informe sobre les tortures patides per ell a mans de la Gestapo, que comença dient “el que se’m va infligir en aquella inefable cambra de Breendonk no va ser tot, ni de lluny, la forma més greu de suplici”. Però, tot seguit, confessa: “I tanmateix, vint-i-dos anys després del succeït, sobre la base d’una experiència que no va esgotar totes les possibilitats del dolor físic, m’atreviria a afirmar que la tortura és l’esdeveniment més atroç que un ésser humà pot conservar al seu interior”. La tortura, inclòs pitjor que Auschwitz. La tortura moderna, comparada, per exemple, amb la de la Inquisició, es tracta d’una tècnica, d’una ciència. Si es vol, és possible que no sigui tan ‘cruel’. Aconseguir una confessió és, avui, només un objectiu parcial, malgrat també es vulgui això. El primer objectiu és, clarament, destruir psicològicament i física al pres. Pot ser, després, un mitjà per aconseguir informació o simplement per generar terror, amb la fi de paralitzar un moviment polític, o decapitar una organització juvenil: en tot cas, una eina per esmicolar per sempre la il•lusió del militant. La tortura és una eina de l’Estat, administrada contra qui ell declara “enemics”, i l’objectiu de la qual és aniquilar l’enemic, no físicament sinó moralment. Per assoli aquesta fita, són molt més eficaços els refinats mètodes psicofísics d’avui que els estris de tortura que veiem als museus de l’Edat Mitjana. La tortura psicofísica està adequada al cas concret de cada detingut, al seu sexe, a la seva edat: insults, amenaces, humiliacions, dosificats, quan colpejar i de quina forma, segons el moment. Quan iniciar els interrogatoris, com procedir, quan aturar-los, quan reiniciar-los i tornar a cridar-los, com marejar la víctima. Una sofisticada ciència, per anar destruint poc a poc la víctima. Fins a destrossar-la totalment. La persona torturada explica, generalment, la tortura física. De fet, com es podria contar la tortura psicològica, la interior? El ric repertori dels torturadors psicològics és menys manifest. No té un moment o actuació concreta, apareix i s’esvaeix en diferents situacions durant tot el procés i, amb aquest objectiu, el temps és suficientment prolongat mercès a la llei antiterrorista –on el mateix temps esdevé per si sol una forma de tortura-, dels elèctrodes i la bossa als crits i les amenaces constants, a haver de moure’s sempre amb el cap cot, no poder veure cap rostre, espais fantasmagòrics, cops de porta, llum i foscor, passadissos; flexions, no poder dormir, ansietat, esgotament, postures ridícules durant els interrogatoris, despullar-se, caminar nua a quatre potes per terra, sobretot vexacions sexuals i xantatges afectius. La seqüela més duradora és, precisament, aquest xoc psicològic, que, afegit a l’esgotament físic, fa embogir la víctima. Està vivint el suplici i no entén res. La persona detinguda ha sentit molts cops relats de tortura: ha arribat a imaginar fins i tot com caldria actuar davant d’una situació com aquesta. Però la realitat que viu no té res a veure amb el que ha pensat. L’experiència que viu la persona torturada és com de quelcom que transcendeix tot el conegut en la vida, tot allò imaginat inclòs, com si estigués assistint a una visió mitològica, quelcom que és fora de tots els esquemes del que pot considerar-se possible, quelcom ‘absurd’ –no encerta a dir cap més paraula–, que des d’ara el tindrà permanentment horroritzat, sense poder arribar a entendre-ho, sense no poder ni arribar-s’ho a creure: en un forat infernal i aterrida pel pànic, durant dies ha estat testimoni, amb uns éssers humans en principi similars a ells, d’una espècie de poder monstruós cegament acarnissat contra ell, ineludible, encarnació del mateix mal absolut –que no coneix ni raó ni sentiments humans– com si aquells insignificants éssers humans policies fossin titelles d’una Déu purament destructor embogit. Tenen veu, parlen, són éssers com ella. Com és possible que facin el que fan? Per què? (“No n’hi ha cap raó”, pensa). Està atordit i atribolat. Com ha estat possible? Recorda un cop i un altre el primer moment de la detenció. Avui, a la cel•la o al carrer, ja ho sap: “aquí” és inútil raonar, es limiten a fer el seu treball; no estan per atendre raons ni explicacions. Torturar és un ofici, un ofici d’Estat. És possible que a casa seva siguin dolços pares de família. Aquí no són persones. I malgrat tot, el seu interior s’entossudeix, mecànicament, en raonar amb els torturadors: repeteix al seu interior, cop rere cop, les explicacions que no va arribar a donar, respon a les objeccions, corregeix, matisa el que va declarar sota el terror. Segueix sense poder comprendre. Avergonyint-se, autoinculpant-se (que has fet als pares, als amics, perquè et vas ensorrar). De fet, l’objectiu de la tortura era l’aniquilació moral: i un capítol d’aquesta aniquilació consisteix precisament en provocar l’autoinculpació de la víctima, la mala consciència, amb l’objectiu que, d’ara en endavant, sempre sigui un ciutadà de bé. De sobte, la víctima descobreix, horroritzada de si mateixa, que al seu interior parla i parla amb els torturadors com amb servilisme. Que està posseïda per la tortura com antany aquells posseïts pel diable. Sent que ha interioritzat el poder de la tortura com si d’una divinitat verinosa es tractés. Que li ha pres la llibertat. Que se li està cruspint la identitat. Que ha deixat de ser ella mateixa. I és aleshores, molt temps després d’haver-la patit, quan finalment comprèn el que realment és la tortura, i es rebel•la contra ella mateixa i contra la tortura que va patir. S’alliberarà de la tortura. Es refarà a si mateixa. Però també aquest ressorgiment pel qual aposta, s’havia començat a gestar en ella mateixa molt abans. La destrucció és només una part de la tortura. La tortura té el seu cantó positiu, malgrat resulta difícil explicar. Tal vegada és el misteri de la persona. Que fins i tot després de ser reduïda al no-res, reneix de les cendres de la seva identitat trencada. No sé perquè deia Sòcrates, crec que no literalment, però si la idea, que és preferible ser torturat que torturador. Tal vegada per l’experiència posterior. Quan, acabades les tortures, l’han abandonat a la cel•la, a porta tancada, la persona torturada troba, més enllà del fons del pou d’un cos extenuat, una estranya força interior. El sentiment que encara contínua sent ella mateixa. Sota muntanyes de dolor, existeix un petit jo, sense profanar, en silenci. Torna a ser ella mateixa de nou. Més ferma que mai. Abans lluitava per unes idees. Ara se sent quasi orgullosa: no s’equivocava. Les tortures no han trencat, sinó al contrari, ha reafirmat encara amb més força, la raó de la seva lluita. Ara ho té clar: la seva lluita era justa. III D’una llarga i trista història només recordarem alguns moments. Fa 80 anys, a la monarquia constitucional, Eli Gallastegi denunciava (1923): “Un dia és el calabós municipal, immund com una cort de porcs, on es bufeteja a un home que té les mans lligades a l’esquena; una altra nit és la caserna de Seguretat on es trepitja i es maltracta d’obra, violentament i covarda, a un altre home indefens que ha d’escoltar, mossegant-se la llengua i sagnant pels ulls, una ofensa mil vegades més greu i mil vegades encara més vil: “Em c... en ta m...!”. I s’ha de callar. Quan no, són els cops de culata al pit, que la mateixa Guàrdia civil propina a qui s’atreveix a manifestar, amb tota correcció, una opinió raonable. Per a què serveix la raó!... I fins i tot a la mateixa presó -correccional li diuen... quina forma de corregir!,- a bufetades i a pals , atonyinades les esquenes, cauen uns homes a terra com els bens al pati de l'escorxador, lligats de peus i mans... Algú dubta de tot plegat?... Serà necessari treure a la llum pública mil casos que ho testifiquen d’una manera que deixa en la consciència inquietuds d'ira, de revenja, i fa brollar sang del cor?” Eli Gallastegi va escriure aquesta protesta amb motiu de la bàrbara repressió dels comunistes a Bizkaia durant la vaga minera d’agost de 1923. I exigia ja llavors que la qüestió de la tortura, anteriorment ja “cent vegades plantejada amb timidesa i sense clara orientació”, segons diu, fos resolta d’una vegada per sempre. Fa 70 anys, en la República, José Antonio Aguirre testificava (1934): “Jo he vist arribar al reconeixement mèdic de la presó de Larrinaga nois amb les esquenes i braços desfets pels cops com si es tractés d’un hospital de sang”. José Antonio Aguirre, més tard Lehendakari, llavors diputat, va ser detingut en una ràtzia policial contra els abertzales amb tot el Bizkai Buru Batzar i altres destacats militants, sent empresonats a la presó de Larrinaga. “Després de declarar vaig ser incomunicat en un petit calabós, on els meus ulls van veure una cosa que mai no podré oblidar. A la part inferior de les parets i en el banquet de fusta apareixien, a tall de muts testimonis, però eloqüents, unes gruixudes llànties de sang coagulada. - Qui o quins havien estat les víctimes i qui el botxí?”. Als dos mesos el diputat Aguirre va ser alliberat, però la persecució dels abertzales va continuar. “Arriba al meu despatx el jove Luis de Ugarritza. Venia materialment desfet. La seva esquena era un enorme taca negre on s’apreciaven amb realitat que espantava els cops descarregats sobre el seu cos”. Jose Antonio Aguirre cita més casos de tortura, relatant detingudament un cas en particular. En general: “El succeït als calabossos i prevencions durant aquells mesos d'octubre i novembre de 1934 va assolir proporcions de tal brutalitat, que és necessari contenir la ploma davant de mostres de tan absoluta falta de civilització”. Fa 40 anys, en el franquisme, un passatge de la “Carta dels 339 sacerdots” esmentava (1960): “En les Comissaries de Policia del nostre País s’empra el turment com a mètode d’exploració i recerca del transgressor d’una llei moltes vegades intranscendent i no poques injusta. Amb una malèvola sospita n’hi ha prou que el policia o la guàrdia civil de torn pugui flagel•lar irresponsablement, torturar i ferir qualsevol ciutadà moltes vegades innocent de la malifeta que se li atribueix. No parlem de fets aïllats. Es tracta, ja que les autoritats coneixen els fets, i els toleren, d’un sistema”. Fa 20 anys, en el s’ha anomenat transició, podem llegir a Carlos Santamaria (1983): “En la situació actual, molts ciutadans estem moralment convençuts que es continuen produint casos de tortures als habituals llocs de detenció!”. Hi tenim el cas Arregui tan comentat aquests dies. Com és sabut, el Tribunal ha absolt els dos funcionaris processats perquè no s'ha provat que els mateixos tinguessin al seu càrrec la vigilància i custòdia del detingut. Segons la pròpia sentència aquest va ser interpel•lat per uns altres 20 policies i -per una altra banda- el exdirector general Francisco Laina va declarar en el curs del procés que no pas menys de 70 havien intervingut en els interrogatoris”. “Ja que tot el relatiu als interrogatoris i custòdia està embolicat en nebulosa no pot declarar-se culpables als funcionaris processats de les lesions tantes vegades repetides», diu palesament la sentència. És precisament aquesta «nebulosa» -per no dir tenebra- on es desenvolupen les diligències policials el que ens aterreix, el que ens indigna”?. Fa 10 anys, en democràcia, estant en el Govern els socialistes, repassant la premsa, vam trobar-nos amb que Amnesty International denunciava tortures a l’Estat espanyol, especialment de joves abertzales; la Comissió de Drets Humans de l’ONU lamenta públicament que els casos de tortures a Espanya no són infreqüents (i el Govern espanyol ho ha negat). L’advocat Juan María Bandrés ha presentat a la Cambra d'Estrasburg una iniciativa denunciant les tortures d'un membre d’ETA a mans de la Guàrdia Civil. Durant tot l’any hi ha tota una sèrie de denúncies de tortures tant en conferències de premsa com davant dels tribunals. El Tribunal Suprem ratifica les penes imposades per l'Audiència Nacional a nou Guàrdies Civils per tortures. Són indultats cinc Guàrdies Civils condemnats per tortures. Un capità de la Guàrdia Civil, condemnat per tortures, és ascendit a comandant, etc. etc. Sempre es fa com si d'això mai no s'hagués escoltat ni sentit res. Tortures? Aquí no hi ha aquestes coses. Així 100 anys. D’altres quants haurem de continuar així? El lector de José Antonio Aguirre quedarà sorprès, que conservadores semblen ser entre nosaltres les pràctiques de tortura: la detenció a les dues de la nit, la Guàrdia Civil esbotzant la porta i proferint amenaces, el terror de la família, la incomunicació, els interrogatoris que una i altra vegada comencen, s’interrompen, i sant tornem-hi als pocs minuts, baixades al calabós i tornades a pujar, no deixar dormir, els xantatges afectius (“tu no vols als teus fills”), acusacions falses de “tu has fet això”, “tu has estat allà” repetides mil vegades a crits, cops i hòsties fins que la víctima queda estesa al terra i perd el sentit, “d’ací no sortiràs amb vida”, “Crida Viva Espanya!,... més fort! més fort”, fins a arribar a demanar que, si us plau, el matin d’un tret. Després resulta que és innocent: vagi vostè a casa, aquí no ha passat gens. Una cosa que -val la pena recordar-ho- Aguirre destaca en el seu relat és el paper que els diaris i la ràdio juguen en tota la història. Aquests són, en el primer moment, “altaveus de l'odi, atiadors de la nostra persecució” que rabiosament exigeixen sense parar la detenció dels dirigents abertzales i militants més assenyalats. Detinguts aquests, “aquesta premsa «caritativa» que en la seva ceguesa volia gaudir del nostre càstig” es dedica a propagar falses notícies i sospites contra aquells. Denunciades les tortures, “la premsa -¡oh! sereníssima premsa- que no registra a les seves columnes una protesta, ni una advertència si més no davant de tant abús contra la dignitat humana...” Carlos Santamaria subratlla sobretot la incidència de la llei en el tema de la tortura. Que els casos de tortura no solen poder provar-se? No. “Però de qualsevol manera, pretendre la demostració d’uns fets que prèviament han estat col•locats en condicions d’absoluta indemostrabilitat és una autèntica canallada jurídica”. Per a ell la pràctica comuna és aquesta: “La tortura policial ha arribat a convertir-se en un procediment de rutina en la lluita contra el terrorisme. Procediment d’altra banda perfectament encobert per disposicions legals d’excepció que fan impossible la seva denúncia davant dels Tribunals de Justícia. Subratllo: segons l'opinió de Santamaría (que no era cap jovenet procliu a seguir consignes d'ETA) la tortura no és qüestió d’un o dos casos, sinó “un procediment de rutina en la lluita contra el terrorisme”. Però el fet que de la tortura no hi hagi mai proves mereix un parell d’observacions. IV Tot de la manera més perfectament oficial: a les dotze en punt del migdia del 23 de juny de 1944, el doctor Maurice Rossel, jove metge suís de 27 anys, realitza una visita oficial al camp de concentració o ciutat-gueto de Theresienstadt/Terezin, acompanyat per dos representants de l'Ambaixada danesa per a aquesta important missió, els senyors Henningsen i Hvas; realitza la visita com a delegat de Creu Roja Internacional (CICR), amb tots els permisos dels mandataris de Berlín, tramitats per Adolf Eichmann, responsable oficial per a assumptes jueus a la Seguretat Central del Reich. Durant la seva visita, els ha servit de guia el cap de la comunitat jueva (“el més ancià”), el doctor Paul Eppstein, que a ells els ha estat presentat com l'alcalde de la ciutat, i han estat gentilment acompanyats a tota hora per oficials de les SS. La visita és deguda a que Creu Roja Internacional estava rebent informació negativa sobre la destinació dels jueus a Alemanya, d'una banda, i, per l'altre, a què els governs de Dinamarca i Suècia no deixaven d'exercir pressions diplomàtiques sobre els governants de Berlín i demanaven informació sobre el parador dels jueus deportats des dels països escandinaus el 1943, ja que ells els consideren ciutadans que gaudeixen de la protecció dels seus estats. El doctor Maurice Rossel ha inspeccionat el camp de concentració durant tres hores i no ha trobat cap irregularitat o violació de les Convencions de Ginebra. Al contrari, encara en plena guerra, troba, en contra del que els rumors diuen, “una ciutat que viu gairebé amb normalitat,... una ciutat jueva extraordinària”, ben cuidada, com un falansteri, que posseeix una vida musical i cultural exemplars. “Si aquest informe ajuda a revelar en alguna mesura el misteri que envolta al gueto de Theresienstadt, s'haurà complert l'objectiu”, diu, satisfet, al final del seu informe. És més, com a conseqüència de les presses que rep per part de la Central de Ginebra (per a llavors Creu Roja ja havia rebut l'informe dels jueus eslovacs A. Wetzler i W. Rosenberg, escapats de Theresienstadt), visita de nou la ciutat-gueto el 6 d'abril de 1945 i la torna a qualificar d'excel•lent al seu informe. Més encara, en 1943 M. Rossel s'havia presentat sense previ avís ni permís a Auschwitz, i el comandant, agafat per sorpresa, l’havia rebut amablement i respost completament a totes les seves preguntes, encara que li va denegar l'autorització per visitar el camp. “Un lloc terrible”, diu; fins i tot ha vist alguns presos “que eren sol ulls”, però no ha observat cap violació respecte a les Convencions de Ginebra. El 27 de setembre de 1944 (tres mesos després d'haver visitat Theresienstadt per primera vegada) el delegat suís acudeix de nou a Auschwitz; aquesta vegada visita diverses seccions del camp, i fins i tot té oportunitat de parlar amb alguns presos (soldats aliats presoners, sobretot anglesos). Havent estat advertit que existeixen rumors sobre cambres de gas, ha parat especial atenció (això li sembla a ell), però no ha notat olor de carn cremada, ni fum, ni rastre de crematoris; al seu informe, torna a assegurar que no són més que rumors. M. Rossel s'ha esforçat. I tan satisfet ha quedat amb els resultats de la seva investigació, que ha enviat al Ministre d'Exteriors alemany Eberhard von Thaden unes fotos privades realitzades per ell mateix en la seva inspecció de Theresienstadt, en les quals apareixen uns nens jugant al parc; el ministre li respon agraït: “faré ús d'aquestes fotos en cas que algun estranger se'm dirigeixi al•legant els presumptes horrors de Theresienstadt”. I així ho va fer: va enviar de seguida les fotos dels nens feliços a la preocupada Ambaixada Sueca. El portaveu del Reich va mostrar el testimoni imparcial de Rossel en una roda de premsa, per apaivagar “la propaganda que l'enemic està fent sobre el tracte als jueus establerts a Europa”. Ha pogut demostrar-se la tortura alguna vegada en algun lloc? Creu Roja ha inspeccionat també els camps de Dachau, Buchenwald i Ravensbrück (1943), en els quals no ha “vist” res condemnable. Les atrocitats que es van cometre en els camps de concentració nazis, que cap de nosaltres no posa en dubte avui en dia, només van ser provades després de ser alliberats aquells llocs per l'Exèrcit Roig. Com és possible? En el passat, el totpoderós era Déu; va fer el món, i va desaparèixer. Ara (i perdó, si els sembla blasfem), el totpoderós és l'Estat, que fa el que vol i desapareix, fa fins i tot que allò que ell mateix ha fet no existeixi. L'Estat pren les mesures necessàries per a que pugui practicar-se la tortura en qualsevol moment però mai no pugui provar-se. El revisionisme de Faurisson i Le Pen (la negació de l'existència de l'Holocaust dels jueus) ens indigna i exigim que siguin condemnats en els tribunals; però nosaltres vivim tranquil•lament en el revisionisme sobre la situació de les presons aquí i ara. Entre nosaltres gairebé tothom no vol creure que la gent a Alemanya no sabia el que succeïa amb els jueus. Quants s’interessen per saber el què ocorre ara mateix amb els “jueus” d’aquí a les comissaries i les presons espanyoles? La vella història es repeteix. Què està passant a Guantànamo? Quina informació difonien els mitjans de comunicació a Xile o a Argentina els dies mateixos en què succeïen les salvatjades? Quina informació difonien els mitjans de comunicació de París, sobre el que el seu heroic exèrcit feia a Algèria entre 1956 i 1963? Què deia la pròpia Herria de Iparralde? J. P. Sartre escrivia ja el 1958: “A Algèria es tortura regularment, sistemàticament, ho sap tot el món, des del senyor [Ministre] Lacoste fins als agricultors d'Aveyron; però ningú no diu absolutament res”. És que, Sartre, igual com Henri Alleg (periodista que va relatar les tortures a les quals va ser sotmès a “La Question”), eren “comunistes”, més o menys el que ara són els “terroristas”. I és sabut que la gent de bé i els ciutadans d’ordre no creuen el que diu aquesta gentussa. El govern democràtic francès va requisar el llibre d’H. Alleg i va encausar l'autor. La gent sensata va entendre que el Govern havia d'actuar amb sensatesa. Quaranta anys després el General Aussaresses ha provocat un escàndol nacional per explicar les gestes que l'Exèrcit va fer en la guerra d'Algèria, confessant clarament, orgullós com a bon militar patriota que és, les tortures dutes a terme. La República ha portat els tribunals al General i al seu editor: però no per torturar als calabossos, sinó per fer al seu llibre “apologia de la tortura”! Aquests dies és notícia que Khieu Samphan, president del govern de Pol Pot dels Khmer Rojos a la Cambodja Democràtica o comunista -època en la qual més d'1’7 milions de ciutadans van ser morts per tortures, gana o execució- vol al•legar en la seva defensa, en el judici per crims contra la humanitat o genocidi dels khmer vermells que pròximament faran les Nacions Unides, que ell no sabia res sobre això... És evident que els superiors mai no tenen notícia de les tortures i matances dels seus subordinats. En el judici de Nürenberg, cap mandatari nazi no sabia res de la Shoah o Holocaust; en el judici d'Hamburg, cap empresari de les empreses productores del gas letal no sabia absolutament res del per a què s'utilitzava. Els màxims responsables dels majors crims sempre tenen èxit en aconseguir no saber res. Això, respecte als governants. Respecte a la policia, sens dubte, ella mai no sap res de les tortures de la policia. Quant a l'opinió pública, desgraciadament és cert que la societat alemanya (xilena, argentina, francesa) amb prou feines no sap res; i sobre el poc que coneix, prefereix no pensar gaire, per por segurament de saber-ne més. Però cal reconèixer que també la Creu Roja, que s'ha esforçat per esbrinar-ho, va saber poc sobre els camps de concentració nazis i que la mateixa propaganda antinazi dels aliats amb prou feines es va referir als camp de concentració i l'Holocaust: pot deduir-se que a falta d'informacions concretes. Les dades de l'horror d'Algèria, Xile, Argentina, només han pogut conèixer-se a posteriori. Aquesta és la realitat. Sempre el primer problema sol ser la falta de proves fefaents sobre els esdeveniments relacionats amb la tortura. Qui menys pot presentar proves és la pròpia persona torturada. No hi ha testimonis. Els policies no les facilitaran, els Governs les oculten... Però la inexistència de proves no és un fenomen natural inevitable. Algú fa que les coses siguin així. Hi ha, doncs, un responsable de què això sigui així, i això mostra que el principal i major responsable de la tortura no és el torturador, que el problema no se centra en ell, i que la recerca d'una solució no ha de plantejar-se entorn de la persona del torturador. Llavors, la pregunta que es planteja és la següent: qui és el responsable de que l'Estat modern -nazi, comunista o democràtic- tingui construïda tota una xarxa legal, política, mediàtica entorn de la tortura, per protegir-la o ocultar-la? Quan intentem respondre a això apareix davant nosaltres un panorama lamentable i desesperançador. Les lleis, que haurien de servir per eradicar la més mínima possibilitat de practicar la tortura, són les que garanteixen la impunitat (incomunicació, etc.). Les denúncies de tortures davant del jutge solen ser arxivades (en moltes ocasions sense escoltar si tan sol la persona que les denuncia). Si alguna vegada el tribunal condemna el torturador, aviat el poder l'indulta i és ascendit per mèrits especials. El torturador pot realitzar tranquil el seu treball, sabent que l'Estat sempre el protegirà. Jean Améry ha escrit amargat: pensàvem que la tortura i altres pràctiques similars desapareixerien per sempre amb el nazisme; que en les democràcies vencedores mai no tornaríem a veure comportaments com els dels nazis. Però han passat uns anys, i veiem que els Estats democràtics practiquen els mateixos mètodes dels nazis, i els Governs justifiquen aquestes pràctiques. “Mai he escoltat que un funcionari del cos de policia processat per maltractaments hagi estat acusat obertament pels seus superiors”. Això ens obliga a plantejar-nos una altra pregunta: Com és possible en democràcia que el poder pugui premiar davant de tota la població als torturadors sense provocar l'escàndol, igual que en el feixisme, que els torturadors actuïn en el seu ofici criminal amb la millor consciència, en ocasions fins i tot amb una consciència gairebé religiosa de benefactors socials (com el nostre amic el jesuïta Txema Auzmendi ens ha comptat del capità gallec a la Direcció General de la Guàrdia Civil), que jutges i metges forenses vegin la persona torturada destrossada i no succeeixi res, que els mitjans de comunicació romanguin impassibles davant de les denúncies de tortures? Són diverses preguntes, però totes estan relacionades. En definitiva, en la història una societat té la cultura que té, i aquí, en els discursos dels polítics, en les disquisicions de molts intel•lectuals i a les campanyes dels mitjans, en els comentaris del carrer, es percep que també en democràcia continua dominant una cultura pública teixida amb filferro, que per a turcs, herètics i “ETA-rates” aprova o excusa la tortura sense massa escrúpols, unes vegades amb un gest d'insolència, més sovint amb un encongiment d'espatlles i el silenci. Que els torturen? Que es fotin! O, més civilitzadament: no estarà bé, però és necessari. O fins i tot: el tenen merescut! La nostra cultura (la praxi del Govern, dels grans Partits, els mitjans de comunicació) assumeix la tortura, almenys “en alguns casos”. Poques vegades es reconeix així, literalment, però sí de refiló o amb excuses; i en més d'una ocasió, fins i tot donant un raonament bastant comprensiu. No n'hi ha més que veure molts texts “d’intel•lectuals” sobre el terrorisme o els terroristes. Per donar un exemple “intel•lectual” (fora del diari o el pamflet del bar), l'estudiant de Dret espanyol ha après el següent de la ploma del professor Alvaro d?Ors al manual “Una introducción al estudio del Derecho”: “El terrorista no ha de ser jutjat (...), sinó que ha de ser capturat com a enemic, o mort, conforme al Dret de Guerra” (1982, 153). Un “terrorista” no és un ciutadà, algú que tindria els drets de les persones normals (a un judici just, per exemple). És “l’enemic”, per a ell només val la llei de guerra. Però, de qualsevol manera, la tortura és il•legal. Està internacionalment prohibida. És per això que, el professor D’Ors sap fer la matisació exacta al lloc exacte, i no pren per tortura “la pràctica de maltractaments sense regles, així com també la pràctica policial de càstigs corporals profilàctics per al manteniment del bon ordre públic” (“Nueva introducción al estudio del Derecho”, 1999, 44-45). Això no és tortura. Això no està prohibit. És a dir, la tortura, en sentit estricte, la tortura il•legal, seria la practicada “sotmesa a certes regles” i utilitzada “com forma judicial d'aconseguir una confessió”; és a dir que, segurament, l'única tortura prohibida sigui la de la Inquisició, perquè era: a) sotmesa a certes regles, pas a pas, i b) acceptada com a “mode judicial d'obtenir una confessió”, fins que la validesa d'aquesta forma de prova judicial va ser abolida per la Revolució. Com que els Estats moderns la prohibeixen, i la practiquen, però sense seguir cap regla, això no és tortura... D’Ors no és qualsevol. Ha estat catedràtic de la Universitat de l'Opus de Navarra, un dels grans mestres de Dret a Espanya, premiat amb diversos guardons nacionals i internacionals; els seus llibres –idees- han estat utilitzats com a llibres de text per milers d'estudiants de Dret espanyols durant anys. A Euskal Herria mateix, el seu magisteri ha estat guardonat amb els premis d'Humanitats i Ciències Humanes d'Eusko Ikaskuntza (1996) i el premi de Cultura Príncipe de Viana (1999). Si aquest és el pensament acadèmic aplaudit entre nosaltres, com serà el dels bars i el carrer? Potser no ens hauria d'estranyar, que en el regne en el qual els estudiants de Dret aprenen aquests conceptes, els jutges jutgin de la manera en la qual ho fan els “maltractaments” i “càstigs corporals profilàctics” infligits a presumptes terroristes. Ni que el senyor torturador sigui un professional conscienciós que comet els crims més bàrbars i és catòlic devot, amb la bona consciència que ho fa al servei de l'Estat i, per tant, de l'ordre i del bé. Aquesta cultura pública de la societat és la que oculta la tragèdia a les comissaries. Torturaren Aurkako Taldeak (TAT) és un projecte i una realitat que lluita contra tot això, una Organització No Governamental d'Euskal Herria l'objectiu de la qual és treballar contra la tortura. El TAT presta ajut jurídic, psicològic i mèdic a les persones torturades (que així ho desitgen). Organitza, a més, activitats destinades a eradicar la tortura, amb ajut d'organismes internacionals i tractant de conscienciar la societat. El seu primer objectiu, de cara a la societat, és mostrar la realitat de la tortura, informar la gent. Per a això recull i publica testimonis de gent que ha estat torturada. Sabem que el testimoni no constitueix rigorosament una prova (si no és prova suficient el coratge d’arriscar-se a deu anys de presó pel simple fet de denunciar tortures!), però tampoc no podem quedar en espera de trobar proves, quan la història ens ha demostrat, una i altra vegada, que és pràcticament impossible que n'hi hagi. L'experiència ensenya que davant de qualsevol denúncia de tortura és obligació moral i política suposar que es diu la veritat; i és una obligació moral i política eliminar com més aviat millor tot allò que pugui donar peu a què existeixi la tortura. A la persona que denuncia tortures li hem d'agrair el seu testimoni (amb la certesa absoluta que ell posseeix i l'autoritat moral que li atorga aquesta certesa), més encara quan, per una perversió total del dret, s’arrisca a rebre un altre càstig per fer-ho. El major impuls perquè algun dia deixi d'existir la tortura és el testimoni de les víctimes. Per desgràcia, en la vida pública sembla que continuem vivint en el temps dels nazis, com si res haguéssim après d'aquella experiència (llevat dels seus mètodes): algú denuncia haver sofert tortures i els polítics i les institucions públiques exigeixen proves a la víctima. Si no disposa de proves, fan com si estiguessin excusades. Pel que sembla no veuen en aquesta impotència de la víctima una denúncia contra ells mateixos, encara que és precisament això, si ho mirem amb una mica de lògica. Que una persona pugui ser torturada es deu al seu estat de total indefensió i és constitutiu de tal estat que no pugui presentar proves. És, doncs, un sarcasme que els polítics exigeixin proves a la persona torturada, quan a ells (al poder legislatiu) i a ningú més es deu, primer, que hi hagi tortures, i, després, que no hi hagi proves. Refugiar-se en demanar proves a la víctima és la solució del polític que no vol solucions. No voler afrontar la seva responsabilitat com a polític. És l'excusa del politiquero que sap perfectament que la tortura existeix i es nega a fer alguna cosa: la víctima no pot provar res, ell no pot fer res. Així creu poder rentar-se les mans. Però els primers responsables de la tortura són els polítics. Després que han estat denunciades una i altra vegada les condicions que fan possible la tortura, el fet de que els polítics -partits, Governs- es neguin una i altra vegada a canviar-les indica clarament que volen que hi hagi tortures, i aquí rau la clau del problema i de la solució. Estant les coses com estan, és molt més urgent intentar, entre tots, que la tortura no pugui ser possible, que intentar buscar proves després que ocorrin i castigar els culpables. Però per impossibilitar la tortura, és necessari canviar la nostra cultura política i social, abans que res canviar urgentment les lleis, que fan impossible provar a la pràctica la tortura “existeixi o no existeixi” i que garanteixen, per tant, la impunitat. La llei no ha de castigar la tortura, ha d'evitar-la. No val dir ‘deixem que la Justícia faci el seu camí’, ens adverteix Inaki Uria des de la presó d'Aranjuez. “De què val, si l'objectiu no és fer justícia”, deixar que faci el seu camí? Ben al contrari, no hem de deixar que aquesta Justícia faci el seu camí. Tanmateix, llegeixo a Berria (12-02-2004) que el TAT s'ha reunit amb la Direcció de Drets Humans del Govern Basc. Entre els membres del TAT es trobaven Unai Romano (tots hem vist la seva cara desfigurada en les fotografies) i Susana Atxaerandio (que va denunciar haver sofert tortures el gener de 2002). El diari reprodueix, literalment, aquestes declaracions de Susana: “Sent una persona que ha sofert tortures, vaig sortir d'aquella reunió amb molt mal sabor de boca. Ens va dir que el Govern Basc no farà res referent als casos de tortura. Però va esmentar una excepció, que ens va doldre molt tant a mi com a Unai [Romano], que va participar en la reunió amb mi. Ens va dir que en els casos en els quals hi ha mostres de tortura clares, com en el cas d'Unai, el Govern donarà el seu suport [?!!] i farà un seguiment judicial, però que no faran res quan no existeixin mostres clares, com en el meu cas”. És comprensible la decepció de Susana. Davant de la impossibilitat de fer res, no farem res? El Govern no pot fer res? Mentre sigui així, potser la tortura no sigui sistemàtica, però sí és acceptada de facto pel sistema.